All Your Fault: Pt. 2
Bebe Rexha va decidir separar el seu àlbum All Your Fault en dues parts. La primera meitat va sortir fa uns mesos i em va sorprendre per com de sòlid era de principi a final: petites dosis d’urban pop (si existeix tal cosa) que, en conjunt, demostraven l’habilitat de Bebe Rexha com a compositora de (possibles) èxits. La segona meitat abasta un ventall de gèneres i influències molt més ampli, tot i també contenir només sis cançons. El resultat és una barreja caòtica, que funciona més com a compilació-portfolio que com a cos artístic amb cap i peus.
La primera cançó, “That’s It”, és una peça de trap amb Gucci Mane i 2 Chainz, on Bebe intenta rapejar sobre un instrumental de Murda, Gucci posa el pilot automàtic i 2 Chainz s’emporta la cançó per davant gràcies al seu humor sense sentit habitual (“Yeah, I like my coffee cold, like my women hot” ???, la rima de “I was on the MacBook computer, tryna go through the whole Kama Sutra”, etc etc). Sorprenentment funciona, però més a nivell independent que com a cançó de Bebe Rexha. La segona és més melòdica, està produïda per Stargate, i sembla una evolució del so de Pt. 1, la qual cosa situa una mica l’oient atordit pel cop inicial. Després ens trobem amb el gran single, “The Way I Are (Dance With Somebody)”, una de les cançons més ensucrades i comercials que ha fet l’artista, aquest cop acompanyada d’un Lil Wayne sucat en Auto-Tune que a priori tira enrere però que acaba arrodonint les melodies de la cançó. És una gran cançó? No. És enganxosa? Prou. L’EP, doncs, passa de trap a R&B contemporani i d’allà a pop amb influència de hip-hop clàssic, gairebé com a degradat. La quarta, “(Not) The One”, és 100% pop i un dels talls més efectius dels dos projectes — per què aquest no ha estat el lead single és una pregunta que em faig cada cop que l’escolto. Les dues últimes cançons, però, desinflen qualsevol momentum que l’EP havia aconseguit crear en quatre cançons de quatre sub-gèneres diferents: “Comfortable” és avorrida i recorda excessivament a un dels pitjors singles de l’any, “Still Got Time” de ZAYN; mentre que l’última, “Meant To Be”, és una col·laboració country amb Florida George Line —i amb això és suficient per imaginar-se el resultat. En un possible rànquing de les cançons d’All Your Fault —compte perquè potser hi ha tercera part—, ambdues estarien a les últimes posicions.
La carrera de Bebe Rexha com a cantant sembla que s’aguanta gràcies a l’èxit moderat dels seus singles més recents i l’encert de les seves col·laboracions (la de Louis Tomlinson està fent bons números, sorprenentment), però a jutjar per l’enfocament difús i descaradament comercial (Spotify) de Pt. 2, la seva carrera artística en solitari perilla. No és res insalvable, però és un toc d’atenció que hauria de servir per un futur àlbum o, si volen seguir amb aquesta estratègia de “small doses”, un tercer All Your Fault EP.