Els 50 àlbums del 2018
Quin any, no? Se’m fa difícil recordar la primera meitat del 2018 perquè sembla que sigui d’un altre any completament diferent, i això fins i tot s’ha traslladat a la música, amb alguns discs que van ser molt importants per mi durant els primers mesos i que ara ja no sé ni com sonen (?). D’altres, però, han sabut aguantar molt bé el pas del temps i fins i tot m’agraden més ara que quan van sortir. I sempre hi ha les tries d’última hora, aquests discs que et captiven just abans de fer la llista i que inclous més per instint que per prova empírica —per exemple l’any passat Pop 2 de Charli.
A la llista del 2018 hi ha una mica de tot. Perquè sí, és una llista. He estat pensant molt en si canviava el format, en si era el més idoni, en si podia sorprendre o innovar… Ho he provat, amb tocs d’humor, més text, menys números… Però és difícil, així que de moment —i ara que tinc blog renovat!— ens quedem amb el format tradicional: 50 àlbums de 50 artistes diferents. Hi ha una llista enorme de mencions honorables, que són discs que han estat a punt d’entrar al top 50 però s’han quedat fora tot i ser projectes que disfruto completament.
Ara bé, s’ha de dir que cada any m’ho posen més difícil amb les llistes. Les fronteres entre àlbums, EPs, mixtapes cada vegada són més difuses. Per exemple, Super Sunset d’Allie X té set cançons i és un híbrid entre àlbum i EP, Daytona en té set és un àlbum de pe a pa i Burn Slow de Jaira Burns té vuit cançons i és un EP! No té cap mena de sentit, així que el meu criteri per naturalesa tampoc no en tindrà… He intentat fer cas als artistes, i si Jaira Burns diu que és un EP, és un EP; i si Kanye diu que és un àlbum, és un àlbum. Super Sunset tampoc no tenia opcions d’entrar a la llista, així que un problema menys.
Dit això, entra llista!
Mencions honorables
Aquesta és una llista d’àlbums del 2018 que estan força bé! De fet, tots m’agraden prou com per posar-los en una llista, però tenen els seus problemets i no són fantàstics. Així que els posaré aquí en un sol paràgraf per facilitar els scrolls: NAO - Saturn, Half Waif - Lavender, Janelle Monáe - Dirty Computer, Camila Cabello - Camila, Geotic - Traversa, The Blaze - Dancehall, Post Malone - Beerbongs & Bentleys, Soccer Mommy - Clean, Tinashe - Joyride, JMSN - Velvet, Allie X - Super Sunset, Many Rooms - There is a Presence Here, Travi$ Scott - Astroworld, DJDS - Big Wave More Fire, Haley Heynderickx - I Need to Start a Garden, Metric - Art of Doubt, Chaos Chaos - Chaos Chaos, Laura Jean - Devotion, Rita Ora - Phoenix, Indiana - Not Girlfriend Material, Young Fathers - Cocoa Sugar, K.I.D. - Tired All the Time, Troye Sivan - Bloom, MGMT - Little Dark Age, October - Ultra Red, Years & Years - Palo Santo, Saba - Care About Me, Denzel Curry - TA13OO, Death Grips - Year of the Snitch, Tierra Whack - Whack World, Ryan Beatty - Boy in Jeans, Van Jess - Silk Canvas, Sabrina Claudio - no rain, no flowers, Rhye - Blood, Sophie - Oil of Every Pearl’s Un-insides.
serpentwithfeet – Soil
No mentiré, serpentwithfeet és sens dubte un dels artistes que més m’han costat aquest any. Em costava no odiar el seu EP però Soil ha estat una cosa completament diferent. L’he disfrutat de principi a final, i tot i que una mica de canvi en la producció i en la veu li vindria molt bé, el seu talent i màgia són indubtables. “bless ur heart” i “cherubim” són obres mestres. Més així.
A$AP Rocky – Testing
El raper de Harlem ha tornat amb un disc força passat per alt. Des del llançament del single “A$AP Forever” —el que samplejava Mobly— vaig tenir clar que Rocky estava reinventant-se una vegada més, deixant enrere els himnes trap genèrics dels discs col·laboratius de la Mob i els loosies que havia anat publicant. Testing seria un altre àlbum amb totes les lletres de la paraula — experimental, enganxós i molt divers.
Jack River – Sugar Mountain
Des d’Austràlia ens arriba aquesta banda d’indie pop que m’ha enamorat amb el seu debut. Sugar Mountain és un títol ideal per a l’àlbum, ja que per una banda destaca la seva part més ensucrada i dreamy (amb especial atenció a les tornades, cent per cent addictives) i per l’altra fa referència a la solidesa i textura dels sintetitzadors i guitarres que utilitzen indistintament.
Marian Hill – Unusual
El duo de pop alternatiu Marian Hill es va plantejar el seu nou disc com un exercici de minimalisme. Fills de l’espartanisme de Pure Heroine, omplen les seves cançons dels elements justs i necessaris, perquè sempre poguem identificar individualment els diferents instruments i elements que sonen. A part de la producció immaculada, les melodies amb tocs de jazz i R&B sonen millor que mai a Unusual. Una autèntica delícia de disc amb més swag del que sembla.
Jon Bellion – Glory Sound Prep
Un altre disc extremadament infravalorat que per algun motiu no ha sabut cridar l’atenció tot i ser la seqüela del fantàstic Human Condition. Jon Bellion —considerat per molts un prodigi musical gràcies a la seva feina com a cantant, compositor i productor— torna amb un àlbum que demostra no només la seva versatilitat melòdica sinó també la bona orella que té pel hip hop. Un disc imprevisible, amb molta personalitat, i no apte per a gent que odia emocionar-se.
Caroline Rose – Loner
Al concert del FIB, Caroline Rose va fer una cover de “Toxic” de Britney, va saludar un fan entusiasta fins que es va adonar que portava un MAGA hat, i va sorprendre a tothom amb la seva barreja d’indie rock i indie pop. Loner, el seu tercer treball, està ple d’humor, contradiccions, bones actuacions i sobretot CANÇONS.
NAO – Saturn
El nou disc de NAO té una producció excel·lent, molt per sobre de qualsevol altre àlbum R&B que hagi sortit aquest any, al Regne Unit o als Estats Units. Però és que NAO no en té prou. A més de la producció, compta amb una veu que immediatament et ven les cançons, amb el seu punt d’estranya i peculiar però sense renunciar a la emotivitat. I per acabar-ho de completar NAO escriu cançons espectaculars. Un exemple és “Make It Out Alive”, amb melodies més interessants que el noranta per cent del pop comercial que sona a la ràdio. Des del seu petit món d’R&B alternatiu, NAO està fent música que podria omplir estadis.
Confidence Man – Confident Music for Confident People
No saps passar-t’ho bé? Aquest no és el teu disc. Pensa LCD Soundystem actualitzat amb mil altres influències, molt d’humor i grooves infinits. Et vénen ganes d’estar dotze hores ballant. Seguides. I segurament ni això seria tan divertit com aquest disc. És una llàstima que me’ls perdés al Primavera (i a sobre per veure l’espectacle d’Arca que… pa qué).
ALMA – Heavy Rules Mixtape
ALMA ha aconseguit en sis cançons passar de ser una estrella potencial a una estrella en procés. Si l’àlbum que està preparant ha de ser igual de bo que Heavy Rules —que és mixtape, no sé si tindrà gaire sentit fer llistes de millors àlbums pop d’aquell any.
Porches – The House
Aquest és un disc que vaig escoltar moltíssim a principis d’any però que s’ha anat desinflant amb el pas dels mesos. I no és que ara l’escolti i el trobi dolent, però sí que ha perdut part de la màgia. En qualsevol cas, hi ha alguna cosa especial en el segon disc de Porches. El primer tenia bons temes però era una mica massa repetitiu estèticament. A The House hi ha una mica de tot, des de techno fins a R&B, passant per òbviament el seu pal de paller: el synthpop. Hi ha cançons molt breus i d’altres més llargues, creant un collage de sons que funciona molt més del que pot semblar en un principi. La seva veu continua sent una característica peculiar, però si a algun lloc sona especialment bé és a The House. I va referenciar Call Me By Your Name abans que sortís la pel·lícula. Té una mica de mèrit (per un home hetero).
Superorganism – Superorganism
El debut de la superbanda viral del 2017 ha complert amb escreixos les expectatives després de singles imaginatius com “Something for your M.I.N.D.” o “Everybody Wants To Be Famous”. Un disc pop eclèctic, pixelat i molt actual que agradarà a nostàlgics de l’indie dels 2000 i a fans del pop actual per igual.
Justine Skye – Ultraviolet
Tot i que també ha passat molt decepercebut, l’àlbum que Justine Skye va treure al principi de l’any és un festival de bops, que incorporen els elements més actuals de l’R&B contemporani i el pop però amb el toc Justine que els fa especials. Curt però dolç i amb molt de replay value.
J Balvin – Vibras
El rei del reggaeton ha captivat a tothom —menys als vells del Primavera— amb aquest disc multigènere, produït al detall i amb algunes de les millors tornades de l’any (“Ahora” per exemple). Des de la portada fins a les transicions entre cançons, Vibras és un àlbum de reggaeton diferent, un que reuneix el millor del gènere, aporta la seva visió particular i distintiva (em costa pensar a quin altre disc d’aquest any podríem trobar “Brillo”) i ho empaqueta en un format fàcilment digerible i enganxós. El Rodeo del reggaeton, vaja.
Lykke Li – so sad so sexy
Un àlbum profundament estrany i gairebé incòmode. L’escandinava Lykke Li fa un gir de 180 graus i aposta pel pop trap i R&B en el seu últim treball. El resultat pot semblar al principi minimalista tirant a bàsic, però amaga grans dosis de hi hats, tornades addictives i un nihilisme emocional al qual Lykke Li sap treure punta quan cal (per exemple, a la cançó homònima).
Everything is Recorded – Everything is Recorded by Richard Russell
El disc col·laboratiu del propietari de la discogràfica boutique XL Recordings és una declaració d’amor a la música. Acompanyat d’artistes com Sampha, Kamasi Washington, Ibeyi o Giggs, Russell crea textures comunes i ponts dialogants entre l’R&B alternatiu, l’art pop i el hip-hop britànic. Una barreja extremadament agradable d’escoltar que neix d’una visió individual però que apunta en moltes direccions (que tant de bo tinguin continuïtat en propers discs d’Everything is Recorded).
Against the Current – Past Lives
Past Lives és un àlbum de pop rock molt contemporani, però amb la quantitat justa de personalitat per mai ser avorrit. És addictiu, ballable, amb lletres amb les que et pots identificar, i francament fàcil d’escoltar (hi ajuda el fet que només tingui 11 cançons). Una altra petita victòria pel gust de l’Enric, i una derrota pel gust col·lectiu dels vells del rock.
Jon Hopkins – Singularity
Tot i ser una mica monòton, el que ha fet Jon Hopkins a Singularity és un viatge al millor de la naturalesa, de l’univers si se’m permet. El disc està ple de peces èpiques de microhouse i tech house que contrasten perfectament amb el sentimentalisme del piano i els trossets ambient. Una posta de sol que no sona a res concret ni a enlloc, sinó a tot.
Chelsea Jade – Personal Best
Chelsea Jade té el vistiplau de Lorde — què més es pot demanar? La neozelandesa (Jade) no ha decebut amb el seu debut Personal Best, on ha incorporat el grapat de singles que havia tret fins aleshores en un àlbum cohesiu, molt treballat i amb algunes de les millors cançons synthpop de l’any. L’estètica de Jade és clara un cop hem escoltat un parell de cançons seves, però l’artista sap com variar les coses el punt just per seguir sent interessant. A Personal Best fa honor al nom i ens entrega les seves onze millors cançons, però jo ja penso en les properes onze.
Christine and the Queens – Chris
Si el “CHRIS!” de Dâm-Funk a “Girlfriend” no és un dels teus moments musicals preferits de l’any, és que encara no has escoltat el nou disc de Christine and the Queens. L’artista francesa ha tornat al 2018 amb un projecte molt més cohesiu en so i estil que el seu predecessor, amb un to clarament retro però sense caure en l’avorriment de l’antiguitat. Les seves composicions estan més afilades que mai, les escoltem en francès o en anglès, i és que per a Chris l’artista ha compost i interpretat cada cançó en els dos idiomes, amb algunes que fins i tot són exclusives d’una versió del projecte o l’altra. Encara que sigui per veure com es traslladen melodies, expressions i síl·labes en dos idiomes tan diferents, val la pena escoltar-lo. I pel “CHRIS!”, esclar.
Hayley Kiyoko – Expectations
El primer disc d’estudi de Hayley Kiyoko és un àlbum d’equilibris. L’estil de Kiyoko està entre el pop maximitzat de la ràdio de fa uns anys i la subtilitat minimalista que només es consumeix a Spotify. Té tocs d’electrònica, però sovint aprofita al màxim l’atmosfera per crear mons que ens atrapin. Ni massa comercial, ni massa excèntrica, la música d’Expectations aconsegueix trobar un punt mig sobre el qual construir les històries de Kiyoko, que principalment giren al voltant de l’amor i el desamor (queers). Amb Expectations es presenta al públic general com una veu pròpia amb molt a dir, i és difícil d’imaginar-se un debut millor.
Ralph – A Good Girl
Com a gran fan de l’EP de Ralph de l’any passat, el seu àlbum debut em va sorprendre, i no precisament en positiu. El gir cap a música més contemporània i inspirada en l’R&B em va agafar per sorpresa —i honestament encara tinc ganes d’un disc que repliqui exactament el so de l’EP—, però amb els mesos he anat apreciant el que Ralph ha fet amb A Good Girl. A través de les seves deu cançons, ha ampliat dràsticament el ventall de songwriting, apropant-se a estils i variants del pop que fins ara estaven molt allunyats de la marca Ralph. Es nota una maduració en les lletres, sovint tòpiques i centrades al voltant d’un concepte que vertebra la cançó. No té el punt effortless de l’EP però en canvi és molt més divers i ric en textures.
Empress Of – Us
Un altre gir dels forts, però que en aquest cas em va enamorar des del primer moment. Empress Of culmina un any ple de col·laboracions (des de Khalid fins a MØ) amb el seu segon disc d’estudi. És colorit, és lluminós, és trist, és alegre. Té un punt de vella escola en la producció, però tot plegat sona més clar i accessible que en el seu debut. La tracklist és perfecta, i condensa en molt pocs temps tot el que fa Empress Of una de les artistes més agradables d’escoltar en l’actualitat.
Jenn Champion – Single Rider
Jenn Champion (anteriorment “S”) construeix cançons pop sense adonar-se, i sense que ens adonem. Hi entrem pel rif de guitarra dels vuitanta, el piano o el sintetizador de fons simplement acompanyat, i a mitja cançó ja ens sabem la tornada de memòria. Single Rider és effortless, aquella paraula que m’encanta tant perquè transmet tant amb tant poc, com la pròpia cantantautora d’aquest projecte.
Beach House – 7
El nou treball de la banda de dream pop és una altra de les sorpreses que m’emporto del 2018. 7 treballa amb les bases més que assentades de la música de Beach House però això no li impedeix afegir-hi elements d’altres gèneres més viscerals com el shoegaze i la neo-psychedelia. El resultat és un àlbum altra vegada excitant d’escoltar, que crea un univers emocional-distòpic molt únic sense prescindir de la teva atenció com a oient.
Now, Now – Saved
Banda de rock es passa al pop i a l’Enric li encanta. Sintetitzadors, cançons perfectament escrites, alguna guitarra aquí i allà, lletres sobre redempció i metàfores amb l’aigua. Vaja, el disc que tothom infravalora i que aquí teniu a la llista. Ara, escolteu-lo!
Milk & Bone – Deception Bay
Diria que Milk & Bone van aparèixer per primer cop a les meves llistes fa un parell o tres d’anys, amb el seu EP debut. Aquest any han tret el seu àlbum debut, que com tots els àlbums debut després d’un EP debut rep etiquetes com “més ambiciós” i “definitiu”, una mena de “ara sí que sí” col·lectiu amb l’esperança que aconsegueixi convèncer aquells que van mirar cap a una altra banda la primera vegada. Amb Deception Bay ho de tornar a repetir: indie pop, amb melodies R&B i producció electrònica. Una autèntica delícia quebequesa que no només es mereix aquells dos adjectius sinó també el d’“imprescindible”.
Let’s Eat Grandma – I’m All Ears
Apunteu-vos bé aquest nom perquè té molt de futur. Rosa Walton i Jenny Hollingworth són dues amigues de Norwich (Regne Unit), extremadament joves, que han revolucionat la indústria britànica aquest any amb el llançament d’I’m All Ears. El seu debut ja prometia, però si som sincers és un d’aquells àlbums en què la quantitat de talent que demostren és directament proporcional a les ganes que tens de reescoltar-lo. I’m All Ears no és gens així. No només incorpora l’experimentació i creativitat del primer, sinó que l’acompanya de molt millors composicions i una producció diversa, que viatja còmodament entre l’electrònica i el multiinstrumentalisme d’elles dues.
Marie Davidson – Working Class Woman
Si tot va bé aquest serà el tercer estiu que veig Marie Davidson en directe. La vaig descobrir fa tres anys abans d’anar al Primavera, on presentava el seu disc Adieux A Dancefloor. La propera vegada farà el mateix amb Working Class Woman, el seu treball més hipnòtic, polític, graciós i ballable. El tech house de Davidson amenaça i atreu a parts iguals, fet que el converteix en un disc que t’horroritza i alhora et morts per escoltar a les dues de la matinada amb les llums apagades i alguna cosa de més a la sang.
Kacey Musgraves - Golden Hour
La bona de la Kacey ha capgirat el panorama pop-country amb el seu Golden Hour. És fàcil veure per què. Golden Hour no només triomfa per la seva barreja de gèneres, sinó per comptar amb cançons francament impecables, des de les lletres —molt honestes, però amb un punt de cursilades que vénen bé— fins als instrumentals —que són molt diversos i passen pel country, el contemporary adult, el cantautor, el synthpop, etc. Encara no supero “Happy & Sad”, i “Lonely Weekend” em representa massa.
Kids See Ghosts – Kids See Ghosts
Un dels discs més reivindicatius de l’any, sens dubte. És un disc de militarisme pur, de reivindicació —i reinvenció— personal, de creure en un mateix quan fins i tot el teu cervell et diu que no ho facis. Kanye treu Kid Cudi de les tenebres d’Speedin’ Bullet 2 Heaven i junts fan un viatge psicodèlic cap allò que els fa únics. I se’n recorden que tenien puto talent pel camí. Un autèntica delícia que tant de bo fos més llarga i hagués tingut un parell més de setmanes, perquè sona com una dimensió alternativa on cap dels dos artistes havien posat peu.
Against All Logic – 2012 - 2017
Per si no ho sabeu encara, Against All Logic (o A.L.L.) és un dels múltiples pseudònims / projectes paral·lels de Nicolas Jaar, artista i productor de música electrònica —per dir-ho de la forma més reduccionista possible—. Sota aquest nom enguany ha publicat 2012 - 2017, una compilació d’onze peces de deep house excel·lents, que mesclen el treball de samples de cançons de soul antigues amb els sintetitzadors i loops del gènere. Tot plegat està enregistrat amb una qualitat mitjana-baixa, la qual cosa li dóna la textura ideal per imaginar-nos que és un disc vell i anònim que hem trobat mig per sorpresa. Que en part, ho és.
Miya Folick – Premonitions
Una de les revelacions de l’any. La cantautora havia cridat la meva antenció amb els seus EPs però aquest any ha tret el seu primer àlbum, i quin àlbum! A Premonitions hi ha una mica encara del seu so original d’indie rock, però barrejat amb molts d’altres que demostren la seva versatilitat. Estigui fent una cançó molt tongue and cheek com “Stop Talking” o una obra mestra del synthpop com “Stock Image”, Miya Folick se sap fer notar per la seva veu — contundent, polifacètica, i singular. El disc és una autèntic viatge d’estils i influències —agradarà a amants de Mitski i St. Vincent, per exemple; sobretot en les seves últimes reencarnacions musicals— que acaba deixant amb ganes de més.
Mai Lan – Autopilote
Em sap molt greu que aquest disc no hagi rebut més amor per part de la crítica perquè és una autèntica barbaritat de bones tornades, instrumentals addictius i una personalitat irònica-però-molt-seriosa que costa de trobar en el panorama actual. La seva responsable és la francesa Mai Lan, que no coneixia abans d’escoltar Autopilote, però que ha estat comparada amb Yelle, Jain, Peaches i Jeist i recentment ha col·laborat amb M83 en el seu darrer treball, i amb el productor del primer disc comercial de Shamir, Nick Sylvester. Si us agrada l’electro-pop, el dance i en general tot allò que no ve escrit des d’un garatge de Los Angeles, no us perdeu la proposta de Mai Lan.
Future – BEASTMODE 2
Hi ha alguna cosa de Future que em perd. El raper-cantant d’Atlanta ja em va desquadrar per complet amb el seu clàssic contemporani DS2, i portava tres anys tirant de projectes mediocres (“FUTURE”, “EVOL”) i dolents (“SUPER SLIMEY”), però al 2018 ha tirat de franquícia i ha tret la seqüel·la del famós mixtape Beast Mode. Això significa nous beats del nen prodigi Zaytoven i un dels grapats de cançons més potents que toca Future en anys. El disc està ple de frases francament gracioses, i alhora tant tristes que fan mal. Future pot parlar de com recomana a la seva noia pixar després de follar (gent, feu-ho!) i a la següent cançó buidar-se emocionalment perquè… és Future, i té problemes. “HATE THE REAL ME” és el nou “March Madness”.
LANY – Malibu Nights
No em vaig amagar d’haver gaudit del primer àlbum de LANY, però aleshores no m’esperava que la banda (que havia trigat anys a completar un disc) tingués a punt un nou projecte per al 2018. Però si ens posem a analitzar Malibu Nights ho entenem una mica més: és un àlbum profundament inspirat per la ruptura emocional del cantant i co-compositor de la banda, Paul Klein (amb Dua Lipa, per si us interessa). Això articula tot el disc, que alhora és força curt, especialment si el comparem amb el seu predecessor. Sonorament hi ha un parell de canvis, però són tímids, amb l’excepció del lead single “thru these tears” —que sonava a una mescla entre Jack Antonoff i Jamie xx; sí, em va flipar. El resultat pot ser una mica massa gris en un principi però amb repetides escoltes, i si aconsegueixes identificar-te amb les lletres de Klein (fàcil) o almenys te l’imagines en les situacions que explica, la connexió creix.
Liza Anne – Fine But Dying
Si alguna cosa m’agrada d’aquest disc és que no sacrifica potència i agressivitat noise tot i ser al cap i a la fi un disc d’indie pop rock molt enganxós. I viceversa. Si li voleu donar una oportunitat us animo a provar amb les sis primeres cançons. Soles són realment un dels millors àlbums rock de l’any. Tornades increïblement enganxoses, lletres bones i centrades en temàtiques i conceptes concrets, performances molt sòlides tant per part de Liza com de la seva banda. A la segona meitat perd una miqueta d’imaginació, però el final és tan èpic —amb l’excel·lent i vital “I Love You, but I Need Another Year” i la trista “I’m Tired, You’re Lonely”— que sumat amb els singles converteix Fear of Dying en un dels discs d’indie rock més disfrutables de l’any.
Hop Along - Bark Your Head Off, Dog
Parlant d’indie rock, aquí vénen un dels seus representats més emblemàtics. Si mai heu sentit la veu de Frances Quinlan, flipareu quan escoltat Bark Your Head Off, Dog. Estarem d’acord en què moltes de les cantants d’indie tenen la mateixa veu i entonació (en el cas dels nois és encara pitjor ja que tots copien Mac DeMarco, que és objectivament pitjor que qualsevol noia en la que es puguin inspirar les noies). La de Quinlan és diferent, i et ven qualsevol cosa que canti. Però al nou disc de Hop Along no li fa falta, perquè la instrumentació (amb tocs de chamber pop i art pop) és tan bona, i les melodies tan enganxoses i agradables de seguir que tot plegat es converteix en una delícia, com un cafè amb llet a la tarda. És complex i alhora extremadament senzill, un testimoni de com de bo és en fer digeribles i còmodes les experiències pròpies de què parla Quinlan.
Rival Consoles – Persona
M’han insultat perquè m’agrada aquest disc i jo no ho entenc. Es veu que és el típic àlbum que la gent que no ha escoltat IDM i microhouse en la seva vida adora. Suposo que jo podria ser considerat un d’ells, però quan he preguntat per altres discs similars però amb millor reputació no m’han sabut respondre, així que aquí estem. Persona és el nou treball de Rival Consoles, i com bé pot donar a entendre el seu títol està inspirat en la pel·lícula de Bergman. De la mateixa manera que us dic això també us dic que podeu escoltar-lo sense haver vist la pel·lícula (com jo). És tan bo… Per començar és supercinemàtic i èpic, com si jon Hopkins no tingués por de motivar-se una mica massa i pensar que està fent la banda sonora d’una nova gran producció de Hollywood, substituint Hans Zimmer en un gir inesperat dels esdeveniments. Té moments ambient, moments de somni, però també molts de ballar i deixar-se anar pels seus instrumentals.
Okay Kaya – Both
La música d’Okay Kaya és la definició d’intimitat. A Both la noruega —que a part d’artista musical també és actriu, i em va meravellar a Thelma,— desplega el seu repertori d’art/ambient pop amb catorze cançons i menys de quaranta minuts de durada. La seva veu característica, amb l’accent no-natiu apareixent aquí i allà, encaixa a la perfecció amb les lletres, que són un dels altres motius pels quals m’encanta el disc. D’alguna manera són poètiques, directes i iròniques a la vegada, encara que pugui semblar una contradicció. “Do you dance like you fuck, or do you dance like you make love?” pregunta a una, mentre que a una altra —on la tornada diu “Baby you’re so baby, but I don’t want your baby”— referencia Planned Parenthood. La instrumentació que les acompanya és escassa, sovint a base de guitarra, però amb aparicions de sintetizadors, teclats i una mica d’instruments de vent. És un disc per submergir-s’hi i deixar que la veu d’Okay Kaya ens enamori per complet, perquè us prometo que ho fa i un cop passa no us el podreu treure del cap.
Robyn – Honey
Per fi tenim un disc nou de Robyn! La llegendària artista, creadora d’himnes com “Dancing On My Own”, ha tornat aquest any amb Honey, el que probablement és el seu millor treball de la darrera meitat de dècada. És un disc expansiu, que desborda vulnerabilitat i emoció sense abusar del clixé de “crying on the dancefloor” que va popularitzar amb alguns dels hits del seu últim treball en solitari Body Talk. Estilísticament divers, però molt pur, és fàcil perdre’s en Honey i ni adonar-se’n. Precisament per la seva diversitat i brevetat, em costa triar preferides (fins i tot la com a mínim sorprenent “Beach2k20” s’ha acabat fent un lloc dins del meu cor, encara que sigui més per on està del disc que per la cançó en sí, que és més Animal Crossing que cap altra cosa). Si m’hagués de quedar amb només dues triaria “Because It’s In The Music” —sóc l’únic que ha pensat en RAM?— i “Honey”, òbviament.
MNEK – Language
Paradoxalment, aquest és l’àlbum pop amb més personalitat d’aquest top 10. El debut de MNEK (compositor d’èxits de Little Mix i Zara Larsson, a més de crèdits en cançons de Beyoncé i Christina Aguilera, entre d’altres) sorprèn per la seva barreja eclèctica d’R&B dels noranta i principis del dos mil (Mariah, Janet, fins i tot Usher) amb el pop tropical-futurista que MNEK ha produït per altres artistes. És un disc molt curat, que treballa molt bé cada cançó —sovint llargues i amb diverses parts i etapes— però alhora el conjunt —les transicions i connexions entre pistes són especialment vistoses. Language és un àlbum únic en el panorama actual, amb un peu en el passat i un altre en el futur, però que en última instància ve a demostrar que un home com MNEK —negre, britànic i obertament gay— també pot ser una estrella del pop.
Rico Nasty – Nasty
Una de les coses que més em van agradar del cartell del Primavera de l’any que ve és la presència de raperes femenines (i no precisament de Cardi B). Gent com Kodie Shane, Princess Nokia, Terra Whack o Rico Nasty són el present i futur del gènere, cada una aportant alguna cosa diferent en so i vibe. Rico Nasty s’ha especialitzat en els bangers. Al seu debut comercial ens presenta hooks a dojo, amb instrumentals imaginatius i molt potents —de la mà de Kenny Beats—. Com Kodie Shane a Young Heartthrob, Nasty té poques features, però les poques que té ho claven del tot (la de Lil Gnar a “Transformer” és la meva preferida de l’any probablement), i és que ella no ho necessita. Rico demostra que no cal apuntar cap a mil direccions diferents per ser rellevant — si fas una cosa bé, ja és suficient. I quan ho fas tan bé com ella amb els bangers, encara més.
Twin Shadow – Caer
Miguel i Bleachers no és una combinació que en principi esperés, però Caer m’ho ha donat i estic encantadíssim. El nou disc de Twin Shadow està ple de llum i tambors dels vuitanta. Combina la generació de fa quatre dècades, els Tom Pettys i Bruce Springsteens, amb el pop èpic semi-actual d’artistes com Lorde o HAIM i l’R&B híbrid de Frank Ocean, Miguel i companyia. Les seves cançons respiren llibertat i demanen ser gairebé cridades mentre mous el peu sense adonar-te’n. És un disc sobre enamorar-se, i la por que fa la vulnerabilitat, i està farcit d’himnes que em veig escoltant una vegada i una altra l’any que ve i l’altre i l’altre, especialment talls com “Littlest Things”, “Too Many Colors” o “Runaway”.
Tove Styrke – Sway
Sway és una autèntica genialitat de música pop, amb producció immaculada i imaginativa (sense arribar a l’experimentalisme, òbviament) i melodies rebuscades però absolutament enganxoses. Styrke crea 7 himnes sobre l’amor i el desamor, molt diferents entre ells però amb una paleta sonora comuna. El tempo canvia entre ells, i la perspectiva personal també, però Styrke ha aconseguit col·locar-los en un ordre que té sentit — centrant-se més en el ritme que en cap altra cosa. Ni el fet que ja haguem sentit la majoria d’aquestes cançons abans resta punts — el format de Sway les converteix de purs singles en “greatest hits”, i alhora evoca, com les cançons mateixes, un moment temporal i emocional en l’oient.
Lucy Dacus – Historian
M’ha fet una mica de ràbia veure com aquest any s’han posat de moda artistes d’indie rock que aporten tan poc al gènere, mentre que Lucy Dacus treu una obra com Historian i queda infravalorada (i això també va per l’EP de boygenius, la banda col·laborativa de Julien Baker, Phoebe Bridgers i la pròpia Lucy Dacus, que de moment està a anys llunt de qualsevol cosa que han fet les tres artistes en solitari). El segon treball de Dacus és una potent exploració de la seva experiència i el seu passat. El títol ve de com es veu ella: es considera una historiadora, algú que explora les vides de les persones i les explica perquè els altres les coneixin. Si dues cançons m’han trencat aquest any, les dues són seves. Per una banda la magnífica “Night Shift” (sobre una ruptura sentimental molt recent) i “Pillar of Truth”(sobre visitar la seva àvia al llit on està visquent els seus últims dies). Lucy Dacus entén les persones d’una manera que pocs cantautors han demostrat fer-ho. Les seves composicions creixen, creixen, creixen, fins arribar a llocs inesperats que mai t’haguessis pogut imaginar al principi.
The Aces – When My Heart Felt Volcanic
Els fans del primer disc de HAIM han fet el salt a les tres germanes amb el debut de The Aces. És un projecte molt sòlid de principi a final, amb diverses cançons que la banda havia posat a anteriors llançaments —el disc comença amb una versió vitaminatzada del seu èxit “Stuck”—, però un bon grapat de noves. Cap al desenllaç de When My Heart Felt Volcanic fins i tot introdueixen talls més mid-tempos i balades, demostrant que hi ha vida més enllà dels bops. Tinc moltes ganes de veure com evolucionen, encara que es converteixin en un altre HAIM (amb qui, gràcies a The Aces, m’he reentès).
Nicki Minaj – Queen
No ha passat el seu millor any, s’ha de reconèixer. Però si alguna cosa no se n’ha ressentit és la música. La rapera ha tornat amb un àlbum molt més optimista, alegre i extrovertit que The Pinkprint, que amb el temps es continua posicionant com un dels àlbums de hip-hop més estranys de la dècada, ple de moments francs, emotius i força devastadors. Compteu quantes vegades Nicki parla a The Pinkprint de prendre’s pastilles per superar “x” situació emocional tòxica i no entendreu com ningú es va preocupar per aquest tema quan va sortir. La Nicki no estava bé, però el focus va anar dirigit en si aleshores portava menys perruques (una dona negra amb el seu cabell natural? Shocking.) i, òbviament, també en “Anaconda”. Des del 2014, a la rapera de Queens li ha passat de tot. I malgrat no haver tingut features a cançons d’altres cada mes, molts fans estàvem esperant escoltar el seu proper “body of work” perquè ens expliqués més detalls d’aquestes situacions. La Nicki dels seus talls més obscurs no és la mateixa que la Nicki dels singles. Allà sempre es permet anar un pas més enllà, mostrant la seva cara vulnerable quan el públic només vol potència, humor i xuleig. Queen, però no podia ser aquest àlbum. Els esdeveniments de l’últim any —des de la baralla amb Remy Ma fins a l’aparició de la popera, carismàtica, però buida Cardi B— no li permetien tornar a mostrar vulnerabilitat —i per tant, debilitat—. Ara no era el moment d’un The Pinkprint 2, com m’hagués agradat a mi, sinó més aviat d’un Pink Friday 2, però amb la confiança, qualitat i ambició que el títol de “reina del rap” t’atribueix i t’obliga. Queen és aquest àlbum: un treball molt extens, que tot i així aconsegueix ser manejable gràcies al bon flow que té i a una feina prou rigurosa de selecció (tant que l’espectacular “Barbie Tingz” es va quedar fora de l’àlbum). Nicki sona rellevant, afamada i dominadora a Queen, i alhora demostra el poder que té amb les col·laboracions de llegendes com Foxy Brown. Potser The Pinkprint és el millor disc d’Onika Maraj, però Queen és el millor de Nicki Minaj, l’artista, el personatge, la reina.
Rae Morris – Someone Out There
Hi ha pocs artistes que hagin aconseguit amb un disc tant com Rae Morris. La britànica ha creat bàsicament un nou àlbum pop de culte i encara no ho sabem. Primer de tot, és un disc molt accessible, que combina l’art pop expansiu d’artistes com Björk —la comparació no és gens gratuïta, només fa falta escoltar com canta— amb l’electropop i synthpop de Carly Rae jepsen, per dir algú. Segon, és un àlbum divers, però alhora molt cohesiu, sent la veu de Rae Morris i la seva honestedat emocional (especialment visible en cançons com “Dancing With Character” o “Someone Out There”) els elements que uneixen totes aquestes cançons. I tercer, és un disc divertit, no us ho negaré. Però a la vegada, escoltant-lo i escoltant-lo, m’he adonat que la producció té com les vores fredes, com si Rae Morris fos l’única cosa càlida d’un univers gèlid, èpic i atacant. Tenint en compte que moltes de les cançons parlen d’un amor intensíssim, això afegeix a la narrativa.
Pusha T – Daytona
A l’anàlisi de Daytona que vaig escriure al juny parlava de com Pusha T per mi representa un amor cap a la teva professió, un plantejament quasi artesanal a l’art. Pusha ha anat perfeccionant i polint la seva fórmula, adaptant-se als nous temps de la millor manera que ho sap fer: no adaptant-s’hi. A Daytona s’ha aliat amb el seu etern company de discogràfica, Kanye West, perquè li produeixi les set cançons que componen el disc. Efectivament, Daytona va ser el primer disc de la fornada d’àlbums de set cançons que Kanye West i companyia van treure aquest estiu a G.O.O.D. Music, però molt intel·ligentment el raper de Virginia va evitar tot el drama de Kanye (“MAGA hat” inclòs) traient el disc el primer i centrant la discussió del disc en el que hauria d’haver estat sempre: la música. Daytona és un disc minimalista en aquest sentit: raps sobre beats. I punt. Hi ha la tradicional tornada cantada de tant en tant —i quan no, és un *sample^— perquè ja sabem que Pusha “don’t sing hooks”, però poca cosa més. I els raps van del que van —drogues, venda de drogues i derivats de les drogues i la venda de drogues—. Però com deia a la review “Pusha és qui és, i no canviarà el seu passat (o el passat del seu personatge) per rapejar d’altres temes que no sent. Els seus discs, i Daytona el que més, són tant autèntics que mentre els escoltes t’hi pots sentir reflectit — no perquè t’hi identifiquis, sinó perquè t’imagines que ets ell. L’honestedat es veu reflectida en cada línia, creant una imatge vívida i precisa de situacions allunyades per molts de nosaltres. Ja sigui rapejant de restaurants de luxe o de l’assassinat injust del seu tour manager, Pusha et fa sentir cada batec, amb un beat i un rap. I si això no és l’essència de l’essència…”. Ho és.
Amy Shark – Love Monster
De debò que poques coses em fan més feliç que la música que t’agafa per desprevingut. Vaig conèixer Amy Shark de miracle quan va treure el seu primer EP l’any passat. Cançons com “Adore” —que també està a Love Monster— o “Blood Brother” em van captivar perquè darrere les capes de dark pop à la Halsey hi havia una autèntica habilitat amb les paraules, les melodies i les emocions. A Love Monster l’australiana s’ha tret una mica de sobre la pressió d’haver de sonar de tal manera concreta per apel·lar al públic —al cap i a la fi el seu èxit més significatiu fins ara és una semi-balada entre la passió, la incomoditat i la tristesa com “Adore”— i ha decidit sonar com només ella podia sonar. Barrejant synthpop, singer-songwriter, rock i les melodies blues que ja tenia a l’EP ha aconseguit crear un àlbum ric en textures i en emocions, que explora l’amor des de perspectives radicalment diferents però que al final es concentren en una de sola: l’amor a la música. A cançons com “I Said Hi” Shark combina tambors dels dos mil, guitarra acústica i sintetitzadors à la Justin Bieber, mentre que la lletra és una crítica atrevida a tots aquells A&R’s i caps de discogràfiques que no van veure potencial en ella, en part per ser més gran en edat que les seves contemporànies. És una de les poques cançons que conec amb tres verses en què el primer i el tercer són idèntics; un d’aquells trucs de composició pop que poques artistes saben fer-te davant dels teus nassos sense que te n’assabentis (l’altra, Lorde). De la neozelandesa roba el productor Jack Antonoff, qui col·labora a una de les millors cançons del disc, “All Loved Up”. Els sintetitzadors propulsadors d’aquesta contrasten amb les guitarres essencials de “The Idiot” o “Psycho” (amb Mark Hoppus de blink-182), però la diferència sonora mai va en detriment del projecte. Love Monster se sustenta per la immensa qualitat de les seves cançons, on Amy Shark brilla com a compositora i com a cantant. La seva veu és immediatament reconeixible, però és difícil de separar-la del seu estil d’escriptura. L’àlbum està ple de cites que per mi resumeixen en un parell de frases relacions i moments sencers. N’hi ha que et destrossen i d’altres que et fan sentir una mica més viu, com si algú hagués posat paraula al teu sentiment i t’hagués dit, “ei, així sona millor”. “I act like I know things / I don’t / I just like your voice” diu a “All Loved Up”, “I need to know, is it all my fault? / Money’s all gone, not a single note / I’m loving you, you’re loving me, I’m loving you more / Get a grip, it’s not a game, we will fall / Carry on, carry on, it’s hard for me / I hope you get what you want yeah finally” diu a “Leave Us Alone”. “And I ask you ‘cause I wanna know / Not because I’m psycho / Just because I care a lot” diu a “Psycho”. “Maybe I should try and do a sit up / Everytime I eat, all I wanna do is throw up on my body, on my life / Swear on a double-edged silver knife / I’m all over, I’m all tears / I’m backdated, I’ll take years / To get back pretty, get back time / Call you fucked up late at night” diu a “Middle of the Night”. O sigui, és brutal que hi hagi una artista amb aquest tipus de lletres —tan viscerals, i tan boniques alhora— amb cançons pop tan enganxoses i vibrants com les de Love Monster. Em torna boig. Quan arriba el final del disc i Amy Shark es marca un numeràs com és “You Think I Think I Sound Like God”, jo no puc fer res més que donar-li el títol de l’àlbum de l’any. Cap altre projecte del 2018 m’ha parlat tant com Love Monster.
