Els 40 àlbums del 2016
Els anys són una construcció social feta per poder elaborar llistes d’àlbums com la que esteu llegint ara, però això no li treu la gràcia al procés en qüestió: anar escoltant música durant tot l’any, familiaritzar-se amb els àlbums, escollir-ne els favorits, ordenar-los i escriure una mica de cada un. Enguany m’ha costat més del que em pensava, també perquè he decidit fer la llista de 40 àlbums i perquè realment hi ha hagut molta bona música. El 2016 s’acaba, i no puc dir que hagi escoltat tots els projectes que volia escoltar (hi ha forats molt clars —Bowie, Radiohead, entre d’altres—) però dels 121 que sí han passat per les meves orelles en algun moment o altre, aquests són els meus preferits.
Abans de començar, cal aclarir que a aquesta llista només hi ha àlbums (entenent també els mixtapes com a àlbums). Hi ha un parell d’artistes que han tret més d’un àlbum recomanable aquest any i per això els veureu repetits. Per altra banda, els EPs els trobareu en una llista a part aquí. Comencem doncs, en ordre invers.
40. Joey Purp – iiiDrops
En aquest mixtape el de Chicago demostra que u, la passió per rapejar corre per les seves venes, dos, té moltes coses a dir, i tres, sap escollir beats genials. Més que suficient per crear un projecte sòlid de principi a final.
39. Broods – Conscious
Conscious és el tercer projecte d’estudi del duo neozelandès Broods però d’alguna manera sona com una reinvenció. L’esperit pop sempre ha estat present a les seves cançons, però amb aquest nou àlbum el so que l’acompanya és més punyent i animat que mai. Broods, acompanyats de Little —responsable de bona part del Pure Heroine de Lorde—, fa un repàs complet i prou per feina al synthpop del dos mil setze. Aquí hi ha èxits que podrien sonar perfectament a la ràdio, són cançons que fa uns anys encara podrien haver-se posat l’etiqueta d’indie però que ara són hits fets amb cura i qualitat cristalina. Conscious no reinventa res però deixa constància de les tendències del moment d’una forma que sona autèntica i cohesionada, i alhora és un dels àlbums pop més divertits de l’any.
38. Young Thug – Jeffery
Coses que fa bé aquest disc: ser curt i directe, ser enganxós encara que sigui a base d’onomatopeies i sorolls guturals repetits enèrgicament, i saber centrar-se quan cal (encara que sigui en personalitats/memes/cantants a homenatjar en comptes del plantejament més tradicional de la música: els temes lírics de tota la puta vida).
37. Rihanna – ANTI
El disc més caòtic de Rihanna és alhora el seu més atrevit i personal. A ANTI la cantant prova coses noves, des d’una cover de Tame Impala fins a beats de DJ Mustard i Travis Scott, i tot i que la meva part preferida de tot el disc siguin les balades del final, s’ha de reconèixer la seva ambició.
36. James Vincent McMorrow – We Move
Aquest disc bàsicament és bo perquè està produït en gran part per Nineteen85, que és de la gent més hàbil amb l’R&B contemporani i el hip-hop que hi ha ara mateix (és la meitat del duo dvsn i creador de les bases d’èxits com “Hotline Bling”). James Vincent McMorrow fa el que pot per fer justícia als instrumentals, amb el seu falsetto recurrent i la seva manera de compondre cançons un pèl monòtona però prou efectiva. I, com a resultat, We Move no molesta per tenir-lo de fons i compta un parell de punts àlgids molt àlgids.
35. Chairlift – Moth
Si no coneixíeu aquest disc i us hi enganxeu gràcies a mi tinc una mala notícia: Chairlift, com a banda, ja no en farà cap més com aquest perquè acaba d’anunciar que els seus membres se separen. Revisitant-lo ara amb aquest nou context és difícil que ens sembli com un disc de comiat, i és que Moth és, com diu el seu títol, un àlbum de canvi i transformació. També de synthpop eclèctic, orgànic i encantador. També.
34. Flume – Skin
Potser no ha agradat a aquells que volien un àlbum experimental de principi a final, però s’ha de reconèixer que la feina de Flume a Skin ha estat brillant. Aquest disc d’electrònica no només té la producció flexible i rítmica que el farà ser un èxit al circuit de festivals sinó que també compta amb les tornades memorables del millor pop i R&B. És força irresistible.
33. Childish Gambino – “Awaken, My Love”
Només per tenir “Redbone” aquest àlbum ja es mereix estar a la llista. I per ser de Donald Glover, que és la millor persona del planeta. Però és que realment és bo! Sota el nom de Childish Gambino, Glover s’havia centrat fins ara en el hip-hop i feiem (feia) la conya de “rapeja com Lil Wayne però pitjor, canta com Drake però millor i produeix com Kanye però pitjor”. ”Awaken, My Love!” reforça el millor aspecte dels tres —cantar— però d’una manera molt diferent. Aquí no canta com Drake, sinó com els clàssics del soul psicodèl·lic i el funk, i la instrumentació no és d’R&B contemporani i eteri, sinó plena de basslines addictives i ballables, sintetitzadors passats de moda i efectes de veu per donar-li un toc de modernitat i experimentació.
32. Kero Kero Bonito – Bonito Generation
L’adorabilitat feta disc. Aquí hi trobareu petites cançons pop —gens estridents, amb influències musicals japoneses i lletres que alternen l’anglès londinenc de la banda amb la llengua nipona— centrades en aspectes quotidians: despertar-se, graduar-se, tornar a casa dels pares, prendre’s un descans de tant en tant, fer fotos de les experiències que vivim o simplement ser un puto amo de les coses. El més proper a la felicitat que he sentit és escoltar aquest disc. Bé, això i quan Frank Ocean es fica la mà als calçotets a la promo de Calvin Klein.
31. Solange – A Seat at the Table
Si teniu paciència, dediqueu-la a Solange. La cantant ha tornat amb un inesperat però genial àlbum d’R&B que musicalment és tranquil i discret però que amaga potència, indignació i molta raó en les seves lletres. Tot i que hi ha un parell o tres de talls que poden funcionar bé com a cançons separades, A Seat at the Table és un àlbum per digerir com a conjunt, gràcies al seu ritme pausat i els interludis que el lliguen perfectament.
30. Rae Sremmurd – Sremmlife 2
SremmLife 2 és un pèl més fosc i dens que la primera part, però segueix tenint les qualitats que el duo tan bé demostrava allà: humor, ganes de passar-s’ho bé i habilitat per escriure grans tornades.
29. Noname – Telefone
La Shura del hip-hop. Comparacions estúpides a part, el debut d’aquesta rapera és un altre àlbum hip-hop dels que aquest any s’han apuntat a la moda del jazz-gospel, però ho fa amb tanta personalitat i adorabilitat que és difícil no quedar enamorat de Noname i les seves històries quotidianes gens trivials.
28. Francis and the Lights – Farewell, Starlite!
Probablement haureu llegit aquesta llista al revés, perquè us importa molt més el número u que els discs que hi ha a aquesta zona de la llista. És normal! De fet, probablement no us heu llegit ni tota la llista. Probablement heu passat els ulls per sobre d’aquest paràgraf perquè és més llarg que els altres, o perquè se us han acabat les piles del ratolí i la rodeta no gira (nota de l’editor: la gent ja no té ratolins, la gent té portàtils amb trackpads que no van amb piles). Però presuposem que heu llegit la llista al revés, d’acord? Estareu pensant ara mateix “Enric, un altre disc de senyor blanc cantant amb autotune sobre instrumentals minimalistes?”. I jo us diré “Sí, i no és tan especial ni ben compost com el de Bon Iver, però té menys pretensions”. Francis and the Lights ha volgut crear un disc de pop amb un punt de peculiar i un altre de nostàlgia (Phil Collins!), i el resultat és prou bo, més del que la lògica dictaria.
27. Ariana Grande – Dangerous Woman
Sí, per cada cançó genial n’hi ha una que està força bé i una altra que és passable, però les genials són realment genials i les que estan bé milloren gràcies a la veu potent d’Ariana Grande. Tenint en compte el que ha donat el gènere aquest any, Dangerous Woman és més que decent. I té “Into You”.
26. Weezer – Weezer (White Album)
El retorn de Weezer és un dels millors discs d’estiu dels darrers anys. Totes les cançons aquí són joves i enganxoses, ens transporten a aquells moments màgics, d’èxtasi i pell arrugada pel mar. No és res excessivament innovador, però sempre està bé el retorn de la fórmula clàssica guanyadora.
25. Chance the Rapper – Coloring Book
El nou mixtape del de Chicago beu més del gòspel, és més ambiciós sonorament i inclou un bon grapat de col·laboracions (des dels nouvinguts D.R.A.M., Young Thug, Lil Yachty i Noname fins als més veterans Kanye West, Jay Electronica, Lil Wayne i 2 Chainz). El resultat no està cent per cent polit, i Chance té massa personalitat i carisma com per imitar tan descaradament alguns dels seus col·laboradors als talls del disc on coincideixen, però és indubtable que aquest àlbum serà vist en el futur com el que va canviar les coses per a l’artista.
22. The Weeknd — Starboy
Amb cada disc nou de The Weeknd el canadenc s’allunya una mica més de la trilogia de mixtapes que ens el van presentar com aquell noi sense sostre que cantava sobre drogues i dones. I sí, continua cantant sobre drogues i dones, però ja no és el mateix. Ara Abel Tesfaye està fent concerts a estadis i col·loca qualsevol cosa a la ràdio. Però la música continua sent bona, molt més segura de si mateixa, molt menys atrevida, però més que decent. Starboy és una consolidació d’una fórmula no gaire refrescant però sí massa efectiva i ben executada com per ignorar que la gaudeixo.
23. Gallant – Ology
Un altre debut R&B molt destacable ha estat el de Gallant. El seu falsetto i la producció moderna però amb tocs nostàlgics és refrescant i familiar a parts iguals. No és un disc perfecte, però sí prou ambiciós com per mantenir-nos alerta amb el que faci aquest artista.
22. Anderson .Paak – Malibu
L’any passat Anderson .Paak va ser l’autèntic protagonista del retorn de Dr. Dre (Compton) i enguany ha sabut capitalitzar el hype amb no només un sinó dos projectes de qualitat. El meu preferit és Malibu, un disc de soul, R&B i hip-hop com cap altre enguany.
21. dvsn – Sept. 5th
D’acord, l’àlbum no ha acabat sent igual de bo que els singles anteriors (que eren esplèndids i perfectes), però tot i així el debut de dvsn continua sent del millor R&B contemporani que hem pogut sentir recentment.
20. Little Mix – Glory Days
I el premi a “millor disc comercial de pop” se l’emporta Little Mix. En un any en què fins i tot Fifth Harmony ha tret un disc terriblement mediocre (em segueix fent mal), Little Mix —i Carly Rae Jepsen— han estat les nostres salvadores. D’acord, és un disc escrit per comitè, d’acord, hi ha una mica de cada per acontentar tots els públics, d’acord, les lletres són gairebé odioses, però, gent, qui més ha tingut al 2016 tants possibles èxits en un disc? “Shout Out To My Ex”, “Touch”, “Oops”, “You Gotta Not”, “No More Sad Songs”, “Power”, “Beep Beep”… i podria seguir.
19. Manel – Jo Competeixo
L’únic àlbum en català de la llista és alhora una de les sorpreses més agradables de l’any. El nou disc del grup de folk/pop Manel és una reinvenció ambiciosa que consolida alguns dels experiments que ja apareixien a l’anterior. D’aquesta manera tenim talls de llarga durada que saben mantenir-nos enganxats durant vuit minuts, cançons oníriques i íntimes al costat d’autèntiques descàrregues d’energia rock, i òbviament també les habituals lletres narratives i costumistes amb què es van donar a conèixer Manel.
18. Young Thug – Slime Season 3
Jeffery és el futur de Young Thug, però Slim Season 3 és el present. En la tercera entrega de la ja icònica saga de mixtapes, el raper va demostrar que podia tornar a la fórmula concisa i enfocada de Barter 6 i treure una de les seves col·leccions de cançons més punyents, rítmiques i enganxoses. Aquest projecte de 28 minuts no té farcit.
17. Frank Ocean – Endless
Només Frank Ocean podia treure dos àlbums genials en un mateix any. De fet, només Frank Ocean podia treure un àlbum genial en forma de no-àlbum. I és que, mesos més tard, Endless segueix sent un vídeo de baixa qualitat exclusiu d’Apple Music, amagat dins la secció de l’artista, sense cançons separades i pràcticament tampoc sense context. Aquesta peça audiovisual és més statement que cap altra cosa, tal com s’ha explicat extensament després: va ser el disc que va permetre Frank Ocean alliberar-se del contracte de Def Jam, va ser el que ens va tenir captivats durant setmanes mentre miràvem com ell tallava fusta per fer una escala, va ser el detall que ens va avisar de l’arribada imminent de Blonde… i s’ha deixat de banda una mica com de bona la música d’Endless —aquest no-àlbum— realment és. Aquí tenim el Frank més experimental, el que explora el seu falsetto, el que rapeja, el que té idees fugaces i de poca durada i les deixa viure tot i saber que moriran al cap de poc. Endless potser no és el “gran àlbum” que esperàvem del cantant, però justament per això és l’àlbum que més ens diu de la seva situació artística i personal.
16. Danny Brown – Atrocity Exhibition
Si cap dels discs de hip-hop d’aquest any no us han sorprès, us deu faltar escoltar aquest, ni que sigui només pels beats demencials sobre els que Danny Brown desplega les seves lletres destructives i fosques.
15. Glass Animals – How To Be A Human Being
Aquest va arribar a la llista fregant el pal, però va arribar. Per sort! Perquè és un disc increïble, amb personalitat, producció original i molt diversa i grans melodies que em fan retornar-hi una vegada i una altra. A part, hi ha pocs àlbums que acabin tan bé com How To Be A Human Being amb “Agnes”.
14. Kaytranada – 99,9%
99.9% és el disc més versàtil de l’any. Kaytranada ha aconseguit crear un dels àlbums d’estius més perfectes, perquè funciona per a qualsevol moment del dia i agradarà a tothom. És accessible però prou detallat i innovador com per atreure als més dedicats a la música, enganxós però prou dens i refinat gràcies a la barreja de gèneres que toca.
13. Lemon Demon – Spirit Phone
Aquest és el gran descobriment de l’any (a través del Fantano, per variar): un disc de pop, amb producció frenètica, lletres estranyes i sucades en ciència-ficció i un bon grapat de melodies addictives. És peculiar i singular però força accessible per a tothom (el mixing podria polir-se una mica i a vegades és massa agressiu, però val la pena superar el xoc inicial, de debò).
12. Bon Iver – 22, A Million
“Woods” de Bon Iver és probablement una de les meves cançons preferides de la història. I James Blake —el disc— és el meu àlbum preferit. Era previsible, doncs, que m’encantés 22, A Million, el projecte on la fórmula “Woods” s’ajunta amb la folktronica i l’experimentalitat per l’experimentalitat. Tota una experiència sonora.
11. Injury Reserve – Floss
El segon disc d’estudi d’Injury Reserve és el millor àlbum de bangers hip-hop de l’any. El trio d’Arizona ha canviat lleugerament el seu so, fent-lo més agressiu i instantani, però segueix tenint les qualitats que feien de Live From The Dentist un disc tan interessant i complet: grans tornades super enganxoses, bons flows, versos amb referències a cultura popular i el toc just d’humor, i sobretot una producció amb moltíssima classe i imaginació. Floss és exactament així però encara millor. Un imprescindible.
10. Death Grips – Bottomless Pit
La banda de hip-hop experimental i agressiu mostra per primer cop en la seva carrera senyals de maduresa. A Bottomless Pit, Death Grips revisita la seva discografia per crear un àlbum hiper enganxós, hiper intens i sorprenentment autoconscient.
9. YG – Still Brazy
Mare meva aquest disc. YG ens ha sorprès a tots amb un àlbum difícil d’obviar i criticar. Cançons centrades en temes clars i interessants? Fet. Tornades enganxoses i memorables? I tant. Producció atractiva i interessant? És clar, el millor remember del G-Funk dels últims anys. I a sobre algunes de les cançons de reivindicació política més importants i necessàries de l’any? Sí, “Fuck Donald Trump”, peces sobre violència policial i conflictes racials. És que Still Brazy ho té tot.
8. Wet – Don’t You
En un primer moment, el debut de Wet i la pròpia banda en si poden semblar un clar exemple d’estil per sobre de la substància. L’estètica tímida, melancòlica i cristalina de la seva música és una de les coses que la fan tan atractiva, tant per a aquells que busquen lletres sobre tristesa i desamor en què identificar-se com per als que només necessiten pop melòdic i suau per tenir de fons. Don’t You fa molt bé les dues coses, i malgrat no ser igual de regular i imaginatiu de principi a final, és una carta de presentació genial a una de les bandes més prometedores del 2016.
7. Tove Lo – Lady Wood
És increïble com de proper em sento amb un disc tan fred com Lady Wood (des dels sentiments de la protagonista i els sintetitzadors de les cançons fins al joc de paraules del propi títol del lead single: “Cool Girl”). Tove Lo aconsegueix crear un àlbum sense cançons sobrants, amb ritme, emocions i grans dosis de swag.
6. Tegan and Sara – Love You To Death
Tegan i Sara donen una classe de com compondre música pop al 2016 amb un projecte força curt però terriblement encantador. A Love You To Death véns per les tornades enganxoses, plenes de vitalitat i ganes d’entretenir-te, però et quedes per la personalitat, queerness i maduresa de les lletres. Si alguna cosa hauria de definir el pop és això.
5. Shura – Nothing’s Real
El debut de Shura és un dels àlbums més introspectius de l’any. M’identifico amb Nothing’s Real d’una forma quasi visceral. Hi ajuda, però, que sigui tan enganxós i viu musicalment. La veu suau i fina de Shura llisca sobre instrumentals retro que ens recorden a Madonna i Janet Jackson, i les seves lletres —sobre atacs d’ansietat, relacions queer i inseguretats— es transformen en alguna cosa palpable i massa emocional.
4. Beyoncé – Lemonade
Un disc musicalment perfecte, ambiciós en tots els aspectes. Molt ben produït, molt ben compost, molt ben cantat, amb la dosi necessària d’intimitat per fer-lo encara més universal i proper. La música aquí és tan bona que entrar en debats de si la història que explica és certa o no acaba sent perdre temps que podríem destinar a, no sé, gaudir de Lemonade i Beyoncé en general.
3. Kevin Abstract – American Boyfriend: A Suburban Love Story
Quan els artistes de 20 anys fan música sovint no sonen com si tinguessin 20 anys. Tenir 20 anys i tenir les coses poc clares no és guai i definitivament no és el que et fa vendre discos. En una era marcada per l’egocentrisme i l’autoconfiança de Kanye, on Drake és considerat dels rapers més “emocionals” i “dèbils” (?), sembla que hi hauria d’haver poc espai per a Kevin Abstract, un artista que al seu segon disc d’estudi encara sona més confús i insegur que al seu primer treball. Potser és per això que a American Boyfriend rescata fotos d’institut, primers amors i cançons pop dels noranta, perquè almenys en aquella època d’adolescència tenia una excusa per ser així (quan si no?). Abstract transporta directament aquells sentiments i aquell ambient a un dels discs més ben produïts de l’any, musicalment divers però enganxós de principi a fi. Es noten les seves influències, des de Kanye o Tyler the Creator fins a Frank Ocean i Kid Cudi, però són més recordatoris i picades d’ullet que còpies i karaokes. L’equip de Brockhampton i col·laboradors aconsegueixen crear un disc molt cinematogràfic, amb tornades ensucrades, guitarres prou indies i una factura que té poc a envejar als discs dels grans artistes. Kevin Abstract sobre aquests instrumentals sona, efectivament, amateur, però el contrast alhora accentua l’honestedat i franquesa amb les que el raper/cantant parla de temes com la masculinitat, l’amor queer o les relacions familiars. Per sort, hi ha desenes de persones com ell intentant fer música d’aquest tipus a internet: oberta, estranya, amb expectatives d’èxit (que equival a ser acceptat en una societat que no t’accepta) però sempre fidel i vertadera. American Boyfriend cristal·litza aquestes ganes en una cosa palpable, assolellada, que impacta amb frases bàsiques i enamora amb petites bombolles musicals de dos i tres minuts. En aquest sentit, és unic.
2. Kanye West – The Life Of Pablo
“What if Kanye made a song about Kanye?”. I què passaria si Kanye fes tot un disc sobre Kanye? Aquesta és potser la premissa de tots els àlbums del raper, però a The Life of Pablo va un pas més enllà, fent difusa la línia entre figura pública, artista i persona real. Musicalment, Pablo és un disc de hip-hop amb producció colorida i energètica, influències de gòspel i trap, i features d’artistes com Rihanna, Frank Ocean o Kendrick Lamar. A través de les seves 20 cançons, Kanye crea el seu àlbum més caòtic i complicat.
1. Frank Ocean – Blonde
He estat pensant sobre el fet que els meus dos àlbums preferits de l’any siguin àlbums–experiència. Tots dos són projectes que portava anys esperant, d’artistes ja consolidats, que van tenir hype i molt de teatre al voltant abans de ser llançats com el que realment són: peces de música, arxius mp3 en una carpeta, una hora amb els auriculars posats mirant el sostre, pell de gallina en els mateixos moments de sempre, records dels cops que ploràvem a les fosques… I part de mi pensa que era impossible que Pablo i Blonde no m’agradessin, perquè són el “nou disc de —” i m’havien d’agradar; que les experiències que tinc associades als dos discos —aquella nit tornant al tren, aquella sala de cine, aquella discoteca incòmode, aquelles tardes al jardí, aquell matí de ressaca— podrien tenir una altra banda sonora si simplement no hagués estat escoltant aquests discos perquè eren “els nous àlbums de —”. I, com tothom en algun moment, aquesta part de mi té part de raó. Però tot i així se’m fa difícil imaginar-me aquests moments amb alguna cosa que no sigui Blonde —per centrar-me ja en el que és el meu àlbum de l’any. Se’m fa difícil perquè no era tan sols una banda sonora passiva: el que explica Frank Ocean allà, les seves experiències, les seves històries, connecten amb mi i d’alguna manera afectaven també el meu estat d’ànim en aquell moment.
Sempre dic que Channel Orange significa estiu. I és perquè durant estius l’he estat escoltant els matins assolellats, els migdies de sal i vermut, i les tardes a la platja (“so why see the world, when you got the beach / don’t know why see the world, when you got the beach”). El seu so càlid i reconfortant, moderadament feliç i acollidor, l’ha anat consolidant com el meu disc d’estiu. Blonde també va sortir a l’estiu, i òbviament quan l’he escoltat més és durant l’estiu, però si Channel Orange és un disc de dia (d’estiu), Blonde és de nit. Fins i tot els talls més lluminosos —els de la primera meitat, separats per la dual “Nights”— tenen un costat fosc i trist. I la tristesa és recurrent en la majoria d’art, és un motor sobre el qual s’escriuen èxits ballables i llibres on la tinta queda moguda per les llàgrimes que cauen. La coneixem i no és res nou. A Blonde, però, sembla refrescant i més propera que mai. És íntima però alhora ambiciosa artísticament, com un post de tumblr molt treballat però que al final del dia t’acaba arribant com la cosa més honesta i sincera que has llegit en setmanes. L’estètica gris i apagada d’alguns instrumentals —callats però plens de vida orgànica alhora— contrasta amb la veu destapada (tant metafòrica com literal) de Frank Ocean. I sí, aquest és un disc d’R&B tradicional en el sentit líric. No hi ha grans narratives ni grans conceptes darrere. Són retalls d’amor, present i passat. Si són interessants no és perquè Frank Ocean hagi venut la seva vida a revistes i comptes d’Instagram i estiguem enganxats a les seves aventures sentimentals, ni tampoc perquè tingui baralles amb altres celebritats ni ningú a qui disculpar-se. Blonde és interessant perquè Frank Ocean sap escriure massa bé, perquè al final de cada possible cliché introdueix un gir “molt Frank”, perquè les seves històries de regust queer són, per naturalesa, singulars. I perquè la música és puto genial, i això és tot el que hauria d’importar realment.
El problema d’aquests àlbums–experiència (tot i que es podria argumentar que totes les peces artístiques que consumim ho són d’alguna manera o altra) és justament que estan massa ancorades a un temps —passat— i a unes vivències personals, i tots sabem què passa amb això, que un dia ens agrada recordar-les i un altre ens porten tristesa i ens fan mal. Segurament semblarà estúpid, però em fa por que arribi el dia que no pugui escoltar Blonde per culpa d’això. I suposo que aquesta és la diferència entre Channel Orange i Blonde. El primer sempre serà el disc dels estius, i per tant podrà seguir sent un record universal i difús, que s’allarga en el temps i que no té un vector d’inici i final. Blonde, però, serà el disc de l’estiu i tardor (hivern en el meu cap) del 2016, i això és una cosa bona i asfixiant alhora.
Altres llistes
