Els 20 àlbums del 2015
Ara que ja m’he tret exàmens de sobre toca escriure sobre la meva música preferida del 2015.
Segons el meu recompte, aquest any he escoltat 54 discos que han sortit el 2015. D’aquests he escollits els meus preferits, els millors i els he ordenat en una llista de 20 títols. Per no fer tres llistes diferents, he comptat com «àlbums» altres formats (mixtapes, EPs, compil·lacions). Hi ha una mescla de preferències musicals —sóc conscient que posar Made In The A.M. és provocador per molts— i de ganes de destacar projectes petits que m’han captivat —com el de Clarence Clarity o Milk & Bone—. Quant a gèneres, hip hop, pop, R&B, electrònica i tot el que hi ha entremig.
20. Sophie - Product
Tot i no ser realment un àlbum ni un EP, Product de Sophie és un dels projectes més curiosos i estranys d’electrònica que he escoltat aquest any. La seva producció esperpèntica és increïblement rica i plena de colors. És sorprenent com aconsegueix fer cançons increïblement ballables mentre et folla el cap una vegada i una altra.
19. Jeremih – Late Nights
Late Nights: The Album és un dels millors discs R&B que podreu escoltar aquest any. És cohesionat, enganxós, té bons instrumentals, i sobretot destaca per comptar amb una de les veus més agradables del panorama actual. Jeremih mai falla i en aquest projecte compleix amb escreixos.
18. Clarence Clarity – No Now
Aquest àlbum és increïblement dens i catatònic. La seva personalitat extremadament forta es manifesta amb interludis de descomposició musical, alteracions digitals i deformitats sonores, però entremig s’hi amaga un grapat de cançons pop i R&B excel·lentment compostes. Recomanat per als qui els agrada el repte.
17. ILoveMakonnen - I LOVE MAKONNEN 2
Llegir una entrevista a ILoveMakonnen és una muntanya russa de confiança en ell mateix, odi al món i inseguretat paranoica — el seu últim projecte més del mateix. Makonnen demostra per què és un dels artistes actuals més polifacètics, canviant d’instrumental, forma de cantar/rapejar i temàtica de cançó en cançó. Perquè no tothom pot fer una cançó amb onomatopeies de deep-throating.
16. Lianne La Havas – BLOOD
Un dels projectes més introspectius i a la vegada bonics de l’any. Lianne La Havas es mou com peix a l’aigua en un disc ple de bona veu, lletres intel·ligents i madures, i instrumentals que passen del jazz al neosoul i del neosoul al pop. Em fa feliç que a sobre hagi rebut una nominació als Grammys.
15. Selena Gomez – Revival
A Revival Selena ens descobreix una nova faceta seva, molt més sensual i inspirada en l’R&B. Tot i que mai deixa de banda la seva habilitat innata de fer èxits pop amb classe i tocs d’electrònica, a aquest nou disc aposta per canviar de registre en moltes de les cançons, amb més encerts que errors i sobretot més maduresa que mai.
14. Milk & Bone – Little Mourning
Una de les revelacions de l’any. El primer projecte d’aquest duo francòfon canadenc (tot i que la seva música és anglès) barreja R&B amb pop i electrònica. La seva estètica pròpia s’estén sobre petites cançons que sonen com si estiguessin fetes a mà, amb molta cura i detall. És probablement pura perfecció.
13. The Chemical Brothers – Born In The Echoes
Born In The Echoes aconsegueix mantenir un equilibri lloable entre ser modernament clàssic i ser alternativament trencador. Combina els bangers a què ens han acostumat The Chemical Brothers amb un parell de cançons més experimentals i un parell de més emotives.
12. Grimes – Art Angels
A Art Angels li sobra talent per totes bandes, sobretot a partir de la cançó sis del disc. Difícilment hi haurà un àlbum electro/dance pop tant interessant i memorable com aquest. Té carisma i mai es fa avorrit — poques coses més es poden demanar.
11. Dr. Dre – Compton
El retorn de Dre és sinònim de producció exquisida, raps que sonen millor si estan escrits per Kendrick Lamar i un planter d’artistes que aconsegueix barrejar talent vell i nou amb una soltesa inesperada. És l’actualització d’un so clàssic, l’última cosa que esperàvem escoltar aquest 2015 feta àlbum.
10. One Direction – Made In The A.M.
Al seu últim disc abans d’unes merescudes vacances One Direction demostra que el títol de boy-band se’ls ha quedat petit. Made In The A.M. té les millors cançons que el grup ha cantat mai, i alhora connecta amb els fans a través de balades firmades amb els noms i cognoms dels quatre membres. És el millor projecte de la banda i, afortunadament, no sona ni com un comiat.
9. Pusha T – Darkest Before Dawn
El nou president de G.O.O.D. Music ha publicat aquest any un preludi del seu proper projecte, King Push, que sortirà l’any vinent. El que tenim aquí, Darkest Before Dawn, és un àlbum de 10 cançons dirigides als seus fans. Pusha no canvia pràcticament de registre en aquest disc, mesclant les seves constants referències al món de les drogues amb el del rap. Damunt d’una projecció quasi immillorable a càrrec de noms com J. Cole, Timbaland, Boi-1da o Metro Boomin, Pusha demostra que el seu talent continua més fresc que mai llançant línia memorable rere línia memorable. La seva habilitat en el rap és cada vegada més clínica i analítica, la qual cosa el porta a necessitar col·laboradors com Kehlani o The-Dream per suplir la part més desenfadada de l’equació. Amb tot, Darkest Before Dawn és l’àlbum més Pusha T que ha existit, i un excel·lent projecte més enllà de com acabi sent King Push l’any vinent.
8. Travis Scott – Rodeo
Rodeo és un dels pocs discs hip-hop del 2015 que posen les cançons per davant dels raps, i això no s’aconsegueix portant una artista R&B famosa per als hooks, o fent que el raper canti sobre les seves relacions personals. Travis Scott reuneix en un sol àlbum diverses de les cançons més ben compostes del gènere dels últims anys, i ho fa acompanyat de noms tan reconeguts com Juicy J, Quavo, Future, The Weeknd, Kanye West, Justin Bieber, Young Thug o Toro y Moi. Barreja estils sense compassió per a l’oient però a la vegada el mima cuidant fins a l’últim detall el tempo i el ritme del disc. Rodeo no és el que tots els discs del gènere han de ser, però sí que es planta com un dels seus referents més prominents.
7. Adele – 25
Després del seu exitós 21, Adele tenia el repte de fer un àlbum que seguís el seu estil característic però s’adaptés a la seva situació personal nova. 25 és un àlbum més feliç que el seu predecessor, però continua contenint grans dosis de melodrama i melancolia. Instrumentalment Adele prova de canviar d’estil en un parell de cançons amb resultats irregulars, però l’essència continua sent genial i sòlida – l’essència, és ella.
6. The Weeknd – Beauty Behind The Madness
El segon disc comercial de The Weeknd abandona definitivament el concepte dels seus primers mixtapes i creua la frontera de l’R&B alternatiu cap al pop rítmic de Michael Jackson. Tot i no ser perfecte, l’àlbum té un bon grapat de cançons que poden funcionar en una festa, a la ràdio o al dormitori un divendres a la nit. Beauty Behind The Madness té personalitat, caràcter i versatilitat, i és un pas de gegant cap en aquesta segona etapa de The Weeknd.
5. Kehlani – You Should Be Here
El primer mixtape de Kehlani ha estat una de les sensacions del 2015. Nominat a un Grammy, You Should Be Here és la (segona) carta de presentació d’aquesta artista R&B. Amb veu pròpia, Kehlani presenta a aquest disc una història de reflexió personal i relacions fallides, explicada en primera persona amb melodies atrapants i producció d’escoltar al cotxe amb el volum al màxim creuant la costa oest. I sap fer plorar, que també és molt important.
4. Lupe Fiasco – Tetsuo & Youth
Un altre retorn esperadíssim que casualment ve acompanyat d’un adéu. Després de molts problemes amb la seva discogràfica, Lupe Fiasco s’acomiada d’Atlantic de la millor manera possible: amb un àlbum 100% seu. El de Chicaco es llueix cançó rere cançó amb el seu repertori de lletres abstractes, conscients i sempre massa intel·ligents. No s’atura aquí, però. La seva visió impregna el disc de principi a fi, amb separadors sonors en forma de les quatre estacions de l’any, cançons de sis, set i vuit minuts, col·laboradors amics i més tècnics que comercials, i instrumentals que toquen des del trap de moda fins al jazz o l’auto-tune de Kanye. Tetsuo & Youth és el retorn de Lupe a la màxima competició amb un àlbum que està a anys llum de la majoria de coses que un raper de la nova escola pot fer.
3. FKA twigs – M3LL155X
El nou EP de twigs és increïblement millor que tot el que la cantant, productora i compositora trenca-motlles ha publicat fins ara. Increïblement en sentit literal, perquè els seus anteriors treballs ja eren d’una altíssima qualitat, però és que a M3LL155X twigs reuneix cinc cançons d’excel·lent com a mínim. La seva habilitat per crear coses inexistents i impossibles continua sorprenent com el primer dia, sobretot quan et fa ballar-les i sentir-les. Costa de comprendre, sincerament.
2. Carly Rae Jepsen – E•MO•TION
No és gaire habitual que un àlbum, pop, de 18 cançons, sigui igual de bo de principi a final. Carly Rae Jepsen, fa uns anys creadora d’uns dels millors hits de la dècada (“Call Me Maybe”), ho aconsegueix amb E•MO•TION, un disc colorit, juganer, sentimental i carregat de melodies addictives. Jepsen apel·la a tots els públics amb les seves lletres #relatable que amaguen maduresa —té 30 anys al cap i a la fi— sota una posada en escena quotidiana i desenfada clarament inspirada en el pop i el dance pop dels vuitanta i noranta.
1. Kendrick Lamar – To Pimp A Butterfly
Al març va sortir To Pimp A Butterfly, el tercer treball d’estudi del raper de Compton Kendrick Lamar. Recordo que en aquell moment ja era conscient que era un àlbum especial, però vaig preferir esperar-me per opinar-ne en propietat. I va ser la decisió encertada, perquè el procés de descobriment que vaig tenir jo amb aquest disc és una de les coses que més recordaré de l’any que s’acaba. Recordo escoltar-lo per primer cop a la taula de l’ordinador poques hores després que sortís. Entendre què estava passant amb el poema quan estava de vacances a Menorca i per algun motiu em volia banyar i escoltar música de fons. Buscar informació sobre el final poques setmanes després, al lloc on estiuejo. I recordo també veure Kendrick en directe a Barcelona.
I crec que és important dir-ho: To Pimp A Butterfly és un àlbum negre sense complexos, des de la portada fins al títol, des dels gèneres musicals —hip hop, soul, funk, jazz, gospel— que barreja fins a les lletres, des de cançons esperançadores com “Alright” fins a himnes punyents i obscurs com “The Blacker The Berry”. Aquest LP és un retrat, un retrat d’un món extremadament oposat al que visc, i això no es pot obviar. Quan Kendrick diu “we gon’ be alright” jo sento un “tot sortirà bé” autèntic però genèric, mentre altres sentiran un oasi d’esperança en un infern d’injustícia i discriminació. Tanmateix, el disc continua sent un àlbum de Kendrick Lamar, com ja ho era g.o.o.d kid, m.A.A.d city — la seva experiència és el canal per transmetre’ns aquest collage de pensaments, creences i reflexions en veu alta sobre la religió, la salut mental o fins i tot el sexe.
Tècnicament és un disc impecable, amb producció estel·lar, col·laboradors triats amb cura, un gust celestial per a la musicalitat, i lletres que fins i tot en els seus pitjors moments són de notable alt. Kendrick es posiciona a To Pimp A Butterfly com el raper definitiu de la generació.
Mencions honorables
Get To Heaven d’Everything Everything. Aquest àlbum el vaig començar a escoltar una mica abans de publicar la llista i per aquest motiu no va entrar, però sens dubte és dels meus discs preferits de l’any. La seva barreja de pop rock, pop i electrònica és addictiva. Si no el coneixeu doneu-li una oportunitat amb cançons com «Distant Past» o “Spring / Summer / Winter / Dread».
Dreams Worth More Than Money de Meek Mill. Una de les sorpreses de l’any. El raper de Filadèlfia té carisma i energia per donar i per vendre, i acompanyat d’una bona producció encara llueix més. M’encanta perquè l’àlbum és clarament comercial (té bangers a dojo) però no deixa de banda les filigranes d’un projecte més ambiciós, com el sample de «Lacrimosa» de Mozart a «Lord Knows». If You’re Reading This It’s Too Late de Drake. Estava a la llista de millors àlbums del 2015 quan portàvem mig any, però no ha entrat a la de desembre. Li vaig donar molta canya quan va sortir però ràpidament es va quedar enrere, crec que té moments molt bons —situats bàsicament a la primera part del disc— i d’altres bastant fluixos que no m’han acabat de captivar com ho va fer Take Care, que continua sent el meu disc de Drake preferit.
Every Open Eye de CHVRCHES. Similar al cas de Drake. El vaig defensar quan va sortir però amb els mesos ha anat perdent atractiu. Alguns singles em continuen semblant molt bons —he posat «Clearest Blue» com una de les millors cançons de l’any— però com a àlbum no em va convèncer suficient per posar-lo a la llista. Vist fredament, li ha passat com al primer de CHVRCHES, tot i que crec que aquest és lleugerament millor.
