7/27
Vaig ser un dels que quan va sortir el primer disc de Fifth Harmony vaig lloar-lo i recomanar-lo a tothom que busqués un nou grup de pop divertit, desenfadat i que, tot i tenir gravades al front les influències del passat, estigués arrelat a la generació jove del segle XXI. Fifth Harmony en el seu debut no es prenien gaire seriosament el que feien, les seves lletres estaven plenes de metàfores sensuals ridícules i els títols de les cançons eren jocs de paraules extrets dels hashtags d’Instagram. Sí, era un grup construït per discogràfiques, amb poc background i amb eines de composició i producció que pocs grups novells tenen, però això no les feia menys agradables d’escoltar. «Aquí, un fan», deia.
7/27 és el segon disc d’estudi del grup, un projecte amb més caché i més noms propis —les features de hip-hop han passat de Tyga i Kid Ink a Missy Elliot i Fetty Wap, per exemple— i que, teòricament, hauria de ser igual de divertit. El primer senzill de l’àlbum, «Work From Home» amb Ty Dolla $ign ja ens va avisar d’un possible canvi sònic del grup, deixant de banda les influències del passat i apostant més per aquest house sense sang que tan de moda està (gràcies en part als beats hip-hop de DJ Mustard que fa anys que captiven la ràdio a l’estiu). Tot i així, veient la diversitat sonora que hi havia a Reflection, no era definitiu. Però si una cosa té el nou 7/27 és que és molt més cohesionat que l’anterior, i efectivament, el so triat és l’infecciós «tropical house» —el posaré entre cometes no perquè sigui en anglès sinó perquè no sé dir aquests termes sense ironia—. El disc utilitza una forma que portem, com a mínim, un any aguantant i ho fa una vegada i una altra. És el Views del «tropical house», és l’ad nauseam del pop comercial més genèric del 2016. És terrible.
I el problema és que Fifth Harmony no té res que compensi la falta d’imaginació de la producció. Les seves veus estan bé, només bé, i ofegades en auto-tune encara destaquen menys. Les lletres són terribles, igual que al primer disc, la qual cosa denota evolució nul·la i mal gust, ja que almenys allà es podien entendre com a paròdia del pop que estaven replicant. Les tornades són menys enganxoses que abans, moltes directament desapareixen per donar pas a chorus electrònics que em fan venir ganes de passar de cançó al minut zero cinquanta. L’únic moment de tot el disc que s’aguanta és la primera pista: «That’s My Girl» sona com l’evolució èpica del grup, i sembla que algú ho sabia i per això la va posar al número u. Que no us enganyin, no escolteu la resta. Aquí, un decebut.
3
