25
«Hello. It’s me». Així comença el nou disc d’Adele. La cantautora de soul / pop britànica ha aconseguit posicionar-se com a, segurament, l’artista més popular dels últims cinc anys. El seu segon àlbum d’estudi, 21, es va publicar ara en fa quatre: un èxit en crítica i en vendes. Ara Adele torna amb un àlbum d’11 cançons que ja no necessita ni presentació perquè… És ella.
25 és tot sobre els canvis. El més evident és al títol, que representa l’edat en què Adele va escriure la majoria de les cançons que hi surten. En el temps entre els dos discos ha tingut un fill amb la seva nova parella i ha viscut l’èxit inesperat de l’últim àlbum. Això l’ha fet madurar, com és obvi, i a 25 ja no parla del desamor d’aquell noi de 21 — tracta temes com l’amor de mare, com de llunyana se sent de la seva terra natal, d’estar enamorada i sentir-se vulnerable. Adele sembla estar constantment pendent d’un canvi de sort que se l’endugui altre cop a la tristesa — és melancòlica fins i tot dels moments més foscos i durs.
El disc comença amb «Hello», el primer single de l’àlbum, que tot i no tenir un instrumental gran i ric darrere disposa dels moments més intensos vocalment. A continuació ens trobem amb un canvi total de registre: «Send My Love (To Your New Lover)», coescrita per Max Martin — es nota des del canvi d’instrumental (més pop i menys clàssic) fins a la melodia sueca de la tornada —. «Send My Love» acaba sent poc satisfactòria però almenys és més interessant que la insípida «Water Under The Bridge». Entre aquestes hi ha dues de les millors cançons de l’àlbum, la increïblement sensual «I Miss You» i la preciosa «When We Were Young». Perquè, què seria un disc d’Adele sense moments lacrimògens? «When We Were Young» i «All I Ask» és ella en el seu millor estat: enganxosa, sentimental i expressiva. És impossible acabar cada tornada i no emocionar-se.
El disc, però, explora els nous instrumentals més enllà del pop, ja sigui una guitarra més pròpia del jazz vocal o un orgue extret directament del passat. A «River Lea» i «Million Years Ago» Adele s’apropia de nous sons amb una comoditat envejable, fent-ne peces excel·lents que demostren que no només és capaç de fer cançons com «Remedy» o «Love In The Dark» — ella és molt més i no necessita instrumentals de Haim per continuar sent rellevant.
25 d’Adele és un àlbum amb poques pegues. Potser les cançons més pop haurien pogut estar més polides, potser el disc hauria pogut ser més llarg i acabar de perfilar la línia argumental (l’última pista, «Sweetest Devotion», queda un pèl forçada pel seu positivisme), potser la producció hauria pogut ser una mica millor… Però és buscar detallets a un dels millors àlbums de l’any. Adele ha tornat a fer un esdeveniment mediàtic de treure un disc, i és gràcies a la música, la seva música.
8
