2014: Redemption
Aquest 2014 no ha estat genial però tampoc ha estat tan malament com per oblidar algunes de les coses de les quals no he escrit però que m’agradaria haver explicat. Seguint l’exemple genial d’Anait i la seva sèrie d’articles de redempció, he recollit alguns d’aquests productes i treballs a continuació. És molt possible que me n’hagi deixat.
From Here to Now to You
He estat fan de Jack Johnson des de fa molt temps. És una cosa que sempre hem escoltat a casa —el disc d’In Between Dreams és possiblement el “disc platí” en reproduccions si em posés a contar-les—. El sisè àlbum del Jack Johnson és diluït, però no per això dolent. És una barreja entre l’In Between Dreams i altres com To the Sea. Potser és el que la gent volia en el moment que estem a mi m’hauria agradat un retorn a l’Sleep Through The Static que tant m’estimo. From Here to Now to You ha estat el cop que necessitava per assumir que no tots els bons artistes van a millor amb el temps.
La meva preferida del disc: Shot Reverse Shot
×
Vaig arribar a × —llegit “multiply”— unes setmanes més tard del llançament i, tot i que al principi no em va convèncer, va acabar sent una part fonamental del meu estiu. L’escoltava cada dia. És diferent de + (“plus”). Em va portar a la conclusió que demanar als artistes que no canviïn i facin discos com seqüeles d’un FIFA és totalment erroni. × és genial tal com és, i posa les bases d’una carrera consolidada amb només dos àlbums.
Les meves preferides del disc: Don’t i Photograph
5 Seconds of Summer
Després de l’article sobre Four de One Direction, ja m’és una mica igual el que penseu dels meus gustos musicals. Ara un nou grup: 5 Seconds of Summer. El seu primer àlbum, titulat amb el seu propi nom, és una barreja de l’última etapa de One Direction —l’actual, no la dels principis amb més electro i ∼bubblegum pop— i grups més punk rock com Hot Chelle Rae. El seu primer disc no és estrident però li agrada ser rebel; rebel des de l’adolescència aparentment innocent (“She’s got a naughty tattoo, In a place that I want to get to, But my mom still drives me to school”) i unes lletres molt senzilles.
La meva preferida del disc: End Up Here
Interstellar
No tenia gairebé gens de hype per Interstellar. La falta d’informació —mig voluntària, mig involuntària— no hi va ajudar. Però quan van començar a sortir les crítiques i les opinions per Twitter vaig saber que l’havia d’anar a veure sí o sí. Per sort la vaig veure al cine, a Madrid, en versió original subtitulada en espanyol. La millor experiència en un cine dels últims anys. No vull dir res concret per no treure’n la màgia, però em va sorprendre com Nolan va anar un pas més enllà que la resta.
The Wolf of Wall Street
Va, reconec que no tenia ni idea de què anava a veure quan vaig entrar a la sala. La primera escena em va posar al lloc. I, malgrat l’atractiu que molts podem trobar en els aspectes que tracta i mostra la pel·lícula, no es queda aquí.
The Maze Runner
Com ja vaig dir a Twitter fa uns mesos, Kaya Scodelario i Dylan O’Brien són dos motius suficients per veure una pel·lícula on són protagonistes. Tenint en compte el genial resultat visual obtingut amb un pressupost ajustat de 30 milions, i el conseqüent èxit econòmic que ha suposat en taquilla, The Maze Runner s’afegeix amb dignitat a la llista de “fenòmens” adolescents de l’any. Menys treballada que The Hunger Games —la primera novel·la d’aquesta altra sèrie només es va publicar 13 mesos abans que la de The Maze Runner— però reforçada amb talent jove, un plantejament interessant i una execució correcta. Es mereix una continuació, ja en procés.
