1989
Parlem de “1989”, el nou disc de Taylor Swift, publicat de moment només a iTunes.
Taylor Swift fa de les estrenes dels seus discs tot un esdeveniment, tota una festa. A diferència d’altres que simplement publiquen d’un dia per un altre, Swift fa hype al màxim publicant cada setmana prèvia una cançó del disc. I no és que publiqui el single del disc (com podria ser-ho “Shake it Off”), sinó qualsevol de l’àlbum, perquè cada una té entitat per si sola per ser el proper èxit de la nord-americana.
Swift fa un pop tendre, i enganxós. Tendrosament enganxós. Enganxosament tendre. Crec que em quedo amb aquesta última definició. Enganxosament tendre. “1989” abandona la tendència country de l’artista i la llença plenament al pop, però és el pop que no et fa abaixar el volum de l’iPod, el que no has de parar al minut 2.10 de la cançó perquè s’ha fet pesada i repetitiva. D’aquí l’adjectiu tendre.
“Deeply weird, feverishly emotional, wildly enthusiastic, 1989 sounds exactly like Taylor Swift, even when it sounds like nothing she's ever tried before”
Això és el que deia Rob Sheffield a Rolling Stone. És absolutament cert. Les lletres segueixen la temàtica típica de Taylor Swift: amor i desamor, amb una perspectiva lleugerament diferent a Red —el darrer àlbum abans de 1989— però força continuista. No deixa de ser la bona nena de sempre, amb molt poques mencions a la sexualitat i només crítica amorosa —“Style” està dedicada a Harry Styles, i no precisament per lloar-lo—.
I a nivell musical, 1989 sona molt diferent al que havia fet Swift abans. És un estil nou que havia tocat poc (“We are never ever getting back together” com a molt) però que sorprenentment li escau. És una evolució que crec que cap fan de la nord-americana criticarà, perquè és cançó boníssima rere cançó boníssima.
Les meves favorites? “Blank Space” i “Out of The Woods”. La més fluixa és, sens dubte, “Welcome to New York”, però la resta —18 en el cas de la versió Deluxe que realment recomano— han passat en algun moment o altre per la meva llista de preferides.
La mencionada edició Deluxe inclou més cançons però també 3 “voice memos” amb versions verdes de les cançons del disc, gravades per la mateixa Taylor amb el mòbil durant l’etapa de gravació del disc. És una finestra interessant que ens ha deixat una perla: la “voice memo” de “Blank Space” és, per mi, la millor cançó del disc, i només són uns segons!
Lover score:
