19 de novembre
L’única cosa que confirmava que, efectivament, Julien Baker estava actuant a Barcelona era que portava una samarreta del Barça. A part d’això, els pocs comentaris que va dedicar Baker al públic de l’Apolo van ser incidentals, per fer temps mentre ajustava el micro (“quina transició més poc professional, però creieu-me, valdrà la pena”) o per comentar alguna de les cançons massa honestes, a punt de trencar-se que hi ha als seus dos àlbums d’estudi. La nord-americana, poca cosa físicament, quieta però nerviosa sobre l’escenari, va centrar-se sobretot en el seu primer treball, l’auster Sprained Ankle, però també va fer referència a Turn Out The Lights, el disc que va sortir a la meitat de la gira que ahir s’acabava a Barcelona, amb peces com “Appointments”, “Sour Breath” o “Happy To Be Here”. Un dels talls més satisfactoris (a part de la meva preferida “Good News”, infravalorada dins del que ja és infravalorada Baker) va ser, però, “Funeral Pyre”, el single que va treure quan va signar per Matador. En tot cas les seves cançons ressonaven a la renovada Sala 2, no tant pel silenci sepulcral que li va dedicar el públic (vaig sentir un parell de gent xiuxiuejant les lletres), sinó per la pròpia naturalesa de la música de Julien. Amb una hora de concert tot just la gent s’estava acostumant a l’ambient “trist però bé” que desperta Baker. Després de fer “Something”, però, va desaparèixer i no va tornar a sortir, com si mai hagués estat allà amb nosaltres des del bon començament.
